Tot cap dintre

La concepció de l'espai és tan relativa, gran part de la vida podem passar-la creient que no hi ha més espai que aquest on transcorre la nostra existència, creient que les limitacions son part de la jugada de creixer i totes aquestes tontades. Hi arrivarà un dia, sempre acaba arrivant, quan treurem el cap per damunt del "nostre mon conegut", quan potser només ens donarà temps a saber que n'hi ha més, però no arrivarem a ficar les nostres arrels a terra ferma, o potser si, tot en la vida es construeix a base d'intencions.

De tota manera, res no es tan necessari com el sospitar de l'existència de l'infinit, res no es tan necessari com saber que darrere d'aquest vidre verd  n'hi ha un mon que ens exigirà saber caminar, saber retindre l'aigua dintre nostre, saber creixer malgrat un vent desconegut, saber "ser" per damunt de tot amb qualsevol contingència.

      Sempre n'hi haurà algú que ens voldrà fer pensar que cal buscar una ampolla de vidre nova on condicionar la nostra essència lliura per naturalesa. 

      M'agrada el vent a la cara, fins i tot carregat de pols.