Estiu de Primavera

Restes de deixalles, la remor d’un vell somni, arrossega les nits i la venjança.

L’infinit és l’alé que em justifica,

 l’infinit és l’essència, amb el cor adormit, amb les mans fetes llum, amb la sang de ferides que mai no he recordat.

Voldria ser cançó, voldria ser el color de l’amaneixer, el color d’aquest gest inacabat que em va permetre neixer tantes voltes.

Avuí t’explicaré aquest camí endarrerit que començà als teus ulls fa tants instants.

No sabré mai per què les lletres s’esvairen entre les plujes de tantes tardors, entre tanta calor de tants estius.

    Les arrels de l’amor creixen tan fondes que només amb les mans plenes de sang es poden treure.

     les arrels de l’amor son tan fràgils, que només una carissia imperceptible les pot alliberar del seu paisatge mort.

     Cal recollir les cendres i alenar la sustància que permaneix als nuvols, cal caminar enrere sense mirar enrere.

     Recordes tu les paraules màgiques d’aquest encís?, la composició exacta d’aquest verí tan dolç que impregnava els teus llavis?. Recordes la indiferència al temps i a l’espai que ens envoltava?. Recordes la sensació d’anar sense deixar-se anar?.

     Avuí  s’ha fet de nit, per sort hi han estels o la lluna o els nuvols reflexant les lluernes de la ciutat adormida.

 La nit és com una ma tancada abans d’alliberar un grapadet de sorra que s’esmuny entre els dits, la nit es com el vent just abans d’emportar-se molt lluny un grapadet de sorra de la vora del mar.

     Passa el temps i avuí em moriré pensant que aquest cop la distància no haurà fet tanta nosa al nostre vell refugí abandonat.

     Que avuí no hi ha silènci  i entre tots els sorolls que puc imaginar, escolliré el teu cor per ara un altre cop.